La Font dels Traginers

Font dels Traginers amb un petit usuari

Epoca: restaurada 1960
Tipus: Font
Alçada: 786m

Font emprada pels traginers, pastors que circulaven pel antic camí raló de Mura. Un bon lloc de descans per fer un bon avituallament. El orígens de la font son naturals , no he trobat indicis construcció anteriors a la restauració del anys 60.

La font va ser restaurada per la decada dels anys 60 pel senyor Valentí Rossinyol i Canudas conegut com en Tinet. 

Llegir mes

Graons de Mura

Graons de Mura

Epoca: X.

Tipus: Camí

Alçada: Desde 642 a 825m

L'antic camí Raló, de la Barata a Mura (Vall Formosa). Camí utilitzat principalment per comunicar i l'antic poble de Mura amb Barcelona, enllaçant amb al seu pas amb els camins Rals de Barcelona a Berga (actualment N-122) i posteriorment Barcelona a Manresa.

El salva una alçada de 155m., i gracies als graons de pedra pot anivellar el camí, fent-lo transitable pels animals, i suficientment ample per que els traginers fessin el seu pas. Aquest indret no queda lliures de bandolers i si que es veritat que no es reconeixen gaire robatori si que ha sigut testimoni d'alguns assalts.

Contraforts laterals

Te uns contraforts presents als laterals del camí, de idèntica forma a un camí trobat a la vall de Mur pel que fa sospitar que son de la mateixa època.

Llegir mes

Hostalets del Daví

Part de les runes dels Hostalets del Davi

Epoca: Segle XII

Tipus: Hostal del camí ral.

Alçada: 640m

Els Hostalets del Daví era un més dels hostals que hi havia al llarg del camí ral de coll de Daví. Encara avui es poden veure les seves ruïnes situades dalt la carena del camí Ral, entre els coll de Daví i la Morella, dins del terme de Rellinars, i en un dels paratges més solitaris de la ruta. Segurament constituïa un llogarret on es feien parades curtes o improvisades, perquè el fet de trobar-se a una hora i dos quarts de l’hostal de la Barata, anant cap a Barcelona, i a una hora de Sant Jaume de Vallhonesta, en direcció cap a Manresa, faria que la major part dels viatgers preferissin sojornar en algun d’aquests dos gran hostalatges, més còmodes i segurs que no pas els solitaris Hostalets del Daví. Aquesta suposició es veu reforçada per les reduïdes proporcions de les ruïnes que en resten, les quans denoten que la capacitat d’aquest hostal era certament migrada.

Al 1943 encara prou conservada.

La memòria popular conserva d’aquest lloc un record tenebrós i al mateix temps amable. Alguns avis de Rellinars comentaven com antigament aquest lloc era també conegut pel nom de l’hostal de la Mort, pels robatoris i crims que es diu que es perpetraven contra alguns viatgers acabalats que hi feien parada. Tampoc no hi manquen les històries de gresca i de disbauxa, puix que sembla que en aquell hostal hi havia hagut alguna mossa de moral distreta. Tot plegat forma part de la llegenda que envolta aquestes ruïnes i del folklore del camí ral, sense que se sàpiga on comença la realitat i acaba la fantasia.

Detall del terra.

D’allò que no hi ha dubte és de la dura existència i les dificultats que hagueren de suportar les famílies que s’ocuparen d’aquest establiment. Al començament hagueren de fer front al bandolerisme i a les guerres dels segles XVII i XVIII, i després, ja en el segle XIX, a la Guerra del Francès i al a presència de les partides carlines que actuaren per la muntanya, les quals feren la vida molt difícil a la gent dels masos de la zona. A tall d’exemple, podem esmentar l’afusellament en aquest hostal de tres membres de la partida republicana d’en Baliarda, en Ramon Bosch, de Girona; Jaume Foix, de Barcelona, i Miquel Jové, de Reus, els quals foren enterrats a Rellinars el 29 de juliol de 1850. D’aquesta manera, doncs, el pas de gent armada, les emboscades i els segrestaments que sovintejaven en els propers coll de Daví i de Gipó, tot això unit al decreixent ús del camí ral, que era substituït per altres rutes més segures i més còmodes, propicià que l’hostal fos abandonat a la darreria del segle XIX, ja que l’agricultura, en un indret tan minso, sec i ventat, tampoc no té gaires expectatives d’èxit, però es prou visibles les terres potser de vinyes clar just abans de la fil.loxera.

Una de les incògnites que envolten els Hostalets del Daví és el seu origen. Hom li atribueix una gran antiguitat, si bé els indicis semblen apuntar que la seva fundació no és anterior a la dels Hostals de la Barata i de Sant Jaume de Vallhonesta. Les ruïnes que se’n conserven són, en gran part, del segle XIX, amb sectors més antics que corresponen als segles XVII i XVIII. Sobre aquesta qüestió, cal tenir en compte el portal adovellat que hi havia a l’entrada de l’hostal per la banda de Barcelona, avui desaparegut, però del qual es conserven fotografies.

Portal principal avui sense Arc

Bibiografía: http://www.llibrevell.cat/wp/els-hostalets-del-davi/

Llegir mes

Talamaca

Panoramica del Castell de Talamanca

Epoca: segle X
Tipus: Poble
Alçada: 522m

Tot i que s’han trobat restes d’un jaciment ibèric, la primera notícia documentada de Talamanca és de l’any 960, quan el comte Sala, fundador del monestir de Sant Benet de Bages, féu donació d’unes terres i cases en el terme del castell de Talamanca, punt central, juntament amb l’església de Santa Maria, al voltant del qual s’instal·laren camperols que buscaven la protecció militar i espiritual d’aquests edificis. L’església és esmentada per primer cop l’any 1038. L’espai existent entre aquests dos edificis constituí, sens dubte, el primer nucli habitat de Talamanca.

A finals del segle XII el domini feudal del castell de Talamanca passà a mans dels Talamanca, nissaga present al llarg de tota l’edat mitjana i que s’inicià amb Bernat de Talamanca i la seva esposa Dolça. Aquesta família, amos i senyors del terme durant segles, establiren relacions amb altres nobles de la zona, amb els quals també, en ocasions, s’enfrontaren. Així succeí amb Guillem de Calders, personatge amb qui tingué disputes violentes Berenguer de Talamanca, del qual encara en podem admirar el sarcòfag a l’interior de l’església de Santa Maria. Finalment, i degut als problemes financers de la família Calders, els Talamanca se’n quedaren bona part del patrimoni, entre d’altres el castell de Calders.

Amb la crisi del feudalisme, a mitjan segle XIV, i els estralls causats per les diferents epidèmies de pesta negra, comença la decadència dels Talamanca. Després d’emparentar-se amb diferents famílies nobles de Catalunya, finalment, al segle XVIII, el castell i el títol passà a mans dels marquesos de Castellbell.

És destacable l’episodi ocorregut els dies 13 i 14 d’agost de 1714 i conegut com a Batalla de Talamanca, en el marc de la Guerra de Successió. Aquesta batalla constituí la darrera victòria de l’exèrcit català, dirigit pel Marquès del Poal, davant de les tropes borbòniques, poques setmanes abans de les capitulacions de Barcelona i Cardona.

La Batalla de Talamanca 1714

Bibiografía:
- Informació Talamanca
- La Batalla de succeció

Llegir mes

Ermita de Santa Agnès

Exterior de l'Ermita de Santa Agnès

Epoca: Finals Segle XIV. (dubt.)

Tipus: Edifici Religios

Alçada: 800m

Es deia que era com un convent de dones religioses potser monges benedictines pot ser al inici de la seva construcció, tot i que no en sabem gaire de la seva història. Els primers documents escrits els trobem l’any 1329 i 1341.

Interior de L'Ermita

Entre els habitants  de l'Ermita destaca el Beat Bonaventura Gran, que va veure la Verge Maria i li va demanar que anes a Roma a reformar l'ordre dels Franciscans, els reste d'habitants documentats fou:

- 1611: Jaume Llobet.
- 1637: Reverend Francesc Datzira, del bisbat de Vic.
- 1615: L'esmentat Bonaventura Grau.
- 1659: Jaume Rovira, de Moià.
- 1717: Jaume Ballver (va ser nomenta per segona vegada el 1730).
- 1740: G. Planelles.
- 1744: Josep Font.
- 1754: Joan Perramon.

El 16 de juliol de 1791 un fuster de Barcelona, per indicació de Prior de San Pau, va traslladá l'imatge de Santa Agnès al Monasteri de Sant Llorenç, quedant totalment abandonada.

L'Ermita esta construida a la cova que porta el seu nom, on destaquen unes piques naturals d'aigua. L'ermita aprofita la pedra que cobreix mig sostre, al seu interior destaca que esta recovert de calç probablement procedent dels forn del canal de l'abella, per protegir-lo, ja que esta situada al paratge mes humit i salvatge del massís.

Plano de la cova

Llegir mes

Mura

Carrer de Mura

Epoca: Segle X
Tipus: Població
Alçada: 454m

L'etimologia del nom de Mura prové del llatí "murus", que vol dir mur, paret o fortalesa. Tal denominació respon a l'existència en aquestes terres d'un lloc amullarat, ja a l'època ibèrica i romana, destinat a la defensa dels habitants.

L'etimologia del nom de Mura prové del llatí "murus", que vol dir mur, paret o fortalesa. Tal denominació respon a l'existència en aquestes terres d'un lloc amullarat, ja a l'època ibèrica i romana, destinat a la defensa dels habitants. La primera notícia que es té del nom de Mura data de l'any 978.


L'església parroquial de Sant Martí, que ja està documentada a l'any 1088, fou l'eix d'unió de les primeres cases que es començaren a aixecar. A l'entorn de les parets de l'església s'arreceraren les primeres famílies muratanes, constituint el que es denominà la Sagrera.

A l'any 1365 vivien 32 famílies en el terme, però van anar minvant al final del s. XIV i fins ben entrat el s. XV a causa de la famosa Pesta Negra. Les guerres dels Remences també van fer disminuir el nombre d'habitants de Mura, de manera que al 1553 només es comptaven 16 cases. Entrat el s. XVII, va anar augmentant paulatinament la població de Mura, comptant-se 49 cases juntes; el 1782 tenia 103 habitants i el 1860 se'n trobaven 126 al poble i 12 al raval, riera avall.

El 1308 fou proveïda de manament reial la batllia de Mura, i el 1319 s'inicià el rectorologi de la parròquia de Sant Martí.

Poble de Mura

El poble de Mura va estar subjecte al castell de Mura fins entrat el s. XVIII.

La feina del camp era la principal dedicació dels muratans, en especial el conreu de la vinya, que a partir del s. XVIII va desplaçar altres conreus tradicionals. Aquesta feina era extremadament dura a causa de les característiques muntanyoses del territori. La utilització de feixes va permetre ampliar l'escàs sol cultivable, mentre que la construcció de tines al peu de les vinyes per emmagatzemar el most i el raïm va alleugerir les dificultats del transport. Al s. XIX la plaga de la fil·loxera devastà el conreu de la vinya i determinà un descens de població.

Fins a mitjan s. XX tingué una importància rellevant la indústria del carbó fet a les carboneres amb la crema parsimoniosa de troncs d'arbres en plena muntanya, fins que l'ús de l'energia elèctrica la va fer desaparèixer.

Informació treta de www.mura.diba.es

Llegir mes

La Torrota de l'Obac

Torrota de l'Obac

Epoca: Segle IX al X
Tipus: Torre de Vigilancia.
Altitud: 800m


La Torrota de l'Obac es una edificació d'origen pre-romànica, la seva bastida de contitució cuadrada i amb el seus 6 metres d'alçada, fou construida conjuntament amb la Torrota de Vacarises, per vigilar als sarrains que hi eren a la vora del Llobregat. Gracies a la seva estràtegica posició, a uns 800 metres d'altitud s’albira Montserrat, les valls de Rellinars i Vacarisses i la fondalada del torrent de la Xoriguera. Les torres de guaita també es feien servir per transmissió de senyals òptiques a d'altres fortificacions.

Llegir mes